dimarts, 28 d’abril de 2015

Per què va fallar la prevenció? Una realitat que cal canviar


Article escrit per Jaume Francesch, President d'ACPO, per al Diari d'Educació.

Publicat a diarideducació.cat amb data 28 d'abril de 2015


Sap greu, i sincerament sorprèn, que a l’hora d’abordar la problemàtica no es prengui suficient distancia, i tot i que resulti complicat per la gravetat dels fets, s’escrigui, es parli i sobretot es pensi sobre aquests sense la prudència necessària i amb un profund desconeixement de la realitat.
Caldria que la cobertura mediàtica fos especialment curosa; tant pel professor mort com per l’adolescent responsable, menor d’edat, i per les seves respectives famílies. I caldria també que els responsables polítics deixessin les intervencions pels tècnics i professionals.

Uns fets com aquest són fàcilment comparables pel gran públic i per bastants mitjans que desconeixen la realitat de les escoles del nostre país amb els episodis de violència dels instituts nord-americans. Res més lluny de la realitat.  Fets com aquest obren debats sobre la responsabilitat penal del menor, sobre la necessitat d’implementar mà dura i de ser més punitius. Sobre la seguretat dels nostres centres educatius. O sobre què fan les autoritats judicials i polítiques, i sovint se’ls convida a pronunciar-se en un o altre sentit.
Però Catalunya no és una societat violenta; ni a les escoles i centres educatius es donen de forma generalitzada conductes d’aquest tipus. Els que hi anem cada dia i compartim experiències amb mestres i professors en podem donar fe.
Fem, si no, una repassada a les dades dels diferents estudis publicats fins avui.

L’informe de la UGT del 2010, realitzat a partir de 1.200 enquestes a professors de secundària de tot l’Estat espanyol, revela que les agressions físiques a professors afecten a un 7,4% d’aquests i només dos de cada cent les pateix alguna vegada al mes. No explica ni el tipus ni la gravetat, només constata.
El sindicat ANPE disposa de la figura del Defensor del Professor, que periòdicament publica informes; diu en el seu darrer informe que el curs 2013-2014 va rebre 3.345 queixes. De totes elles només un 7% feia referència a agressions d’alumnes.
A l’enquesta sobre seguretat i convivència a Catalunya 2005-2006, realitzada a partir de la informació facilitada per 10.400 alumnes de 199 centres d’arreu del país, el 98,7% de l’alumnat afirmava que mai havia agredit físicament un professor o professora. La feta a secundària el curs 2011-2012 diu que el 85% dels estudiants no està implicat en accions negatives continuades. Però, mes enllà de les dades, la realitat també confirma aquesta situació.

Estem en una tragèdia i cal tot el suport necessari a la comunitat educativa, calen tots els mitjans possibles per evitar tots els brots, però cal dir que l’escola, a Catalunya, és un espai on es resolen conflictes gràcies a la feina de mestres i docents, i a la implicació de tota la comunitat educativa.
Per adonar-se del que estic dient només hem d’entrar a la web de l’IES Joan Fuster de la Sagrera.
L’Institut d’Educació Secundària Joan Fuster, que es va crear el 1995, s’ubica al districte de Sant Andreu, concretament al barri de Navas. El centre ara per ara té tres línies d’ESO i dues de Batxillerat, amb una ràtio de 30 alumnes per grup. Actualment compta amb una matrícula al voltant dels cinc-cents alumnes. La plantilla del professorat està formada per una quarantena de persones, la majoria dels quals són treballadors de l’administració amb la plaça en propietat; el personal d’administració i serveis compta amb 4 membres. Majoritàriament l’alumnat procedeix del mateix barri. El nivell socioeconòmic de l’entorn és de classe mitjana. El centre conforma la seva matrícula bàsicament amb alumnat de les escoles de primària que té adscrites. És un centre estable amb una comunitat educativa participativa i implicada.
Les idees, filosofia i propostes que es troben a la web són significatives. “La nostra feina se centra en educar, formar, orientar al nostre alumnat, en un entorn de treball participatiu, de manera que l’alumnat assoleixi les competències bàsiques que els permetin el seu desenvolupament com a individus en la societat”. “El nostre compromís es fonamenta en valors com la solidaritat, el respecte als drets individuals i col·lectius i la tolerància.”“Fomentem la participació, l’equitat, la no-exclusió, a fi d’evitar qualsevol tipus de marginació, i cerquem la cohesió social i el respecte a la diversitat de cultures i el medi ambient, en un marc de diàleg i de convivència”.
“Volem que els/les nostres alumnes esdevinguin ciutadans de raó, responsables, competents i amb esperit crític capaços de contribuir al progrés i desenvolupament de la nostra societat, a l’empara de valors cívics de llibertat, igualtat, solidaritat i respecte al medi ambient, la diversitat cultural i la diferència”. “Valorem l’exercici de la responsabilitat, així com la cultura de l’esforç i de treball ben fet com peça cabdal i necessària per aconseguir qualsevol fita, tant personal com acadèmica”. “Vetllem, també, pel manteniment d’un bon clima d’entesa, diàleg, col·laboració i participació amb les famílies”.
Però no és únicament el que hi ha escrit, a la mateixa web podem adonar-nos de la implicació de tots els sectors en un projecte comú. Set blocs interactius, una potent associació de mares i pares, una biblioteca funcional etc. Valors, implicació i desig de treball en comú, lluny de propostes competitives, ens diuen com entenen els membres de la comunitat educativa el seu centre. Si tenim un centre que proposa un model col·laboratiu, amb uns professors responsables d’un projecte comú i unes famílies implicades en el seu centre, què ha passat?

Si escoltem l’opinió dels professors i sindicats, caldrà considerar que els efectes de les retallades i en especial la reducció dels departaments d’orientació i la d’hores d’atenció per part dels EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic), pot haver dificultat l’eficàcia de la tasca preventiva per detectar els indicis del que després s’ha anomenat brot psicòtic. D’altres arriben a dir que és degut a la falta de professionals adequats als centres i n’hi ha que aprofiten per demanar psicòlegs a temps complert.
L’opinió dels professionals consultats evidencia la dificultat per conèixer amb suficient antelació les conductes i per tant les dificultats per impedir els fets.
Estem doncs davant d’un fet individual, imprevisible i segons els primers indicis, lligat a la malaltia mental? Estem davant d’una situació més estructural, causada pels diferents canvis i reduccions que, sense adonar-nos, posen en risc el funcionament correcte del sistema? O, com opinen altres, som davant d’una societat complexa, on no hi ha solucions senzilles sinó polièdriques?
L’escola catalana té una xarxa de serveis permanent tant a l’interior dels centres com en el seu entorn. Tutors, orientadors de centre, EAP, CSMIJ i Serveis Socials Municipals treballem des de fa anys cooperativament prioritzant la prevenció i també en el tractament. Ja existeix una realitat d’intervenció en els trastorns de conducta establerta amb els altres serveis específics com els SEETDIC. Escoles, alumnes, pares i professors poden fer ús d’aquests serveis. És cert que aquestes xarxes estan avui en crisi com a conseqüència de la crisi, que és econòmica i social i ha tocat elements basics d’aquesta estructura. Avui les famílies pateixen més i tenen menys mitjans per assumir aquest patiment i per tant es generen noves demandes, fins ara inexistents. Augmenta la complexitat de la demanda i per tant també de l’atenció. Les retallades a educació, salut i benestar han reduït les possibilitats, especialment el temps, per fer aquest treball conjunt, els orientadors dels centres han de fer de tot, els EAP no donen abast amb les demandes i els CSMIJ estan sobresaturats; negar aquesta realitat seria un exercici d’irresponsabilitat.

Aquest temps és el que necessiten els tutors per parlar, observar i compartir amb els companys professors i amb la resta de professionals les seves observacions sobre els alumnes, grups i escola. Aquest mateix temps és el que necessiten i ara no disposen els psicopedagogs de centre i dels EAP, per posar en comú el seu treball i preparar les estratègies necessàries per atendre les necessitats dels centres.
Aquest temps és el que necessiten els professionals del CSMIJ i de salut en general i els dependents dels municipis, per treballar de forma col·laborativa amb els EAP, centres i pares i finalment aquest temps és el que necessiten els pares per estar amb els seus fills.
Aquesta manca de temps, d’una societat que no el prioritza, és el que fa falta per pensar, per pensar en quines són les informacions que arriben als joves adolescents, quins models de relació els hi proposem, quines mirades hi ha sobre el món, quins són els valors que prioritzem i quines són les conductes més valorades.
Temps, bàsicament per pensar. Potser si haguéssim tingut i utilitzat el temps, ara no hauríem de dir que “tots som Abel”.
Font original:

divendres, 24 d’abril de 2015

L' #ACPO a l'acte : l' #Orientació a l'ESO, encara una assignatura pendent?


El passat 15 d'abril, la Fundació Bofill va organitzar un acte on es va tractar de trobar respostes a les preguntes següents:

Existeix un model d'orientació educativa a l'educació secundària catalana? Els alumnes reben l'orientació que necessiten? De quins professionals? Quin ha de ser el paper dels municipis? Es dediquen el temps i la freqüència necessaris? Prioritzem l'orientació acadèmica o la professional? Quan ha de començar l'orientació a un alumne? Quin paper hi han de tenir les famílies? Quines competències ha de tenir l'orientador? Quin ha de ser el rol del tutor? Com podem promoure un nou model d'orientació més efectiu, preventiu i promocionador a tots els centres? 

 A més, es va presentar l'estudi: Després de l'ESO què puc fer? , un informe que recull l'estudi sobre la situació educativa a més de 100 centres de secundària de Catalunya indentificant els principals elements de lOrientació que s'hi desenvolupa per poder proposar aspectes imprescindibles d'un model d'educació en l'ensenyament secundari.

L'acte va ser presentat per d'entre d'altres, Marius Martinez, un dels autors de l'estudi, promogut per l'Institut de Ciències de l'Educació de la UAB i la Fundació Bofill.

L'ACPO va assistir-hi amb una representació de la seva Junta, destacant-hi de totes les aportacions dos idees claus:

"L'orientació no hauria de ser un calaix de sastre"

" No es pot orientar personal, ni acadèmica ni professionalment sense fer una avaluació psicopedagògica vinculada a l'entorn"